Avui toca Ronsard, ves per on! Probablement el fundador de “la Plèiade” o el mestre d’obediència deguda que la va representar. Malgrat ser un refotut nacionalista francès -fundacional del tot!- crec que li devem un respecte exquisit per la gosadia i la clarividència que va tenir en traslladar (i triomfar en l’intent) els models clàssics hel·lenístics a un Occident tímid, que tot just acabava de sortir del foc que havien suposat els prejudicis medievals, i bo i emmascarant-se en les brases que van arribar a ser les lluites de religió del segle XVI.
Sense voler ser més explícit en tot plegat, perquè em costaria moltes hores poder convèncer l’audiència, us transcric en francès de l’època (i mireu si n’eren d’avançats, i hàbils, aquests gavatxos!, amb la gramàtica) una oda que em té corprès des de molt petit. Hi destaco el pont que Ronsard ens proposa des de les bases de l’amor cortès (plenament cavalleresc, nedieval) fins al deslliurament del gènere femení sense obviar, però, una de les limitacions humanes més preocupants: la mort, que ens afecta a tots de manera determinant i absoluta.
Un esperó per a totes les dones lliures, doncs. I a les que ho vulguin ser.
Petons.
[A Cassandre]
[A Cassandre]
Mignonne, allons voir si la rose
Qui ce matin avoit desclose
Sa robe de pourpre au Soleil,
A point perdu ceste vesprée
Les plis de sa robe pourprée,
Et son teint au vostre pareil.
Las ! voyez comme en peu d'espace,
Mignonne, elle a dessus la place
Las ! las ses beautez laissé cheoir !
Ô vrayment marastre Nature,
Puis qu'une telle fleur ne dure
Que du matin jusques au soir !
Donc, si vous me croyez, mignonne,
Tandis que vostre âge fleuronne
En sa plus verte nouveauté,
Cueillez, cueillez vostre jeunesse :
Comme à ceste fleur la vieillesse
Fera ternir vostre beauté.
Pierre de Ronsard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada