Avui us faig a mans l’hipervincle cap al resum de l’informe de la Fundació Jaume Bofill sobre “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” que aquests dies ha aixecat tanta polseguera mediàtica:
Podreu comprovar que aquest estudi no ha abordat cap anàlisi de rendiments escolars, tal com s’ha pretès des dels mitjans de comunicació. Per tant: falsa alarma i embolica que fa fort! (els periodistes d’aquest país són l’hòstia!)
L’estudi s’ha centrat en la recerca d’indicadors que situessin la posició de Catalunya en una escala europea segons la despesa pública en educació, les taxes d’escolarització i graduació i formació al llarg de la vida. El fet que es conclogui que Catalunya “suspèn” de llarg en tots aquests punts no ha de pressuposar que els alumnes “actius” en el sistema estiguin rebent una educació de mala qualitat, ni mostrin baix rendiment. Simplement això no ha estat objecte d’anàlisi.
La prestigiosa Fundació Jaume Bofill és un referent nacional com a actor social i té com a objectiu principal “ocupar-se de promoure iniciatives que facilitin el coneixement de la nostra societat i que impulsin realitzacions que contribueixin al seu millorament a través de la supressió de les desigualtats de tota mena existents entre les persones, entre els grups i entre els pobles i de l'extensió de l'educació i de la cultura en el sentit ampli a tots aquells que per les circumstàncies socials se'n troben més mancats”.
El 17 de febrer de 1992, a Maastricht (un tractat cabdal en la penúltima empenta d’unificació europea) es van signar acords de convergència que incloïen una qüestió tant fonamental com l’educació. Els pressupòsits eren que els sistemes educatius europeus havien d’assemblar-se cada cop més entre ells. No és estrany, això ja ho havia previst Napoleó ara farà dos-cents anys! I és que encara ningú no ha superat el sentit d’estat que tenia el Rabassut de Còrsega.
Una altra de les preocupacions subjacents als temes educatius del Tractat de Maastricht gira a l’esquerra malgrat la diversitat de colors polítics als governs implicats. En la tradició europea de postguerra més genuïna, l’estat del benestar és un valor indiscutible (i segurament un motor de mercat alhora). Es veu necessari estendre l’educació secundària i superior a totes les capes socials. Per exemple alguns governs europeus, entre ells l’Espanyol, el 1992 ja tenen en marxa projectes legislatius en aquest sentit (LOGSE). Estem parlant de COMPRENSIVITAT, és a dir, d’un procés d’integració en el sistema educatiu (i capacitació) de tota la població menor de 16 anys sigui quina sigui la seva procedència social, ètnica, econòmica o intel·lectual. És molt important subratllar aquest darrer terme perquè és el que marcarà veritablement el sentit progressiu de les reformes educatives que Europa està portant a terme des de tombants de segle. En aquest marc i des del neoliberalisme de tall europeu és molt fàcil de veure un gran mercat laboral saborós, ple de bons tècnics i treballadors experts i ben formats que, al seu torn, també actuen com a consumidors massius. El fet que un estudiant amb síndrome de Down creixi i es formi perfectament integrat en el seu barri, assistint a la mateixa escola que els companys d’escala o de carrer ja és més complicat d’entendre per a qui li requi gastar-se els calerons en minúcies que no donen vots.
Amb aquest “estat de l’art”, és al març de 2000 que els governs europeus tornen a donar un altre quart de volta a la femella. El Consell Europeu defineix, a Lisboa, un seguit d’objectius educatius que caldrà que tota la Unió assoleixi abans de 2010.
Per primer cop es parla de primar els continguts competencials enfront dels coneixements. Per exemple, no és tant important ensenyar la manera de fer una integral com que s’aprengui a trobar les eines, els mitjans i els camins per resoldre un problema real i complex on el càlcul infinitessimal hi tingui un paper essencial. És obvi que la Unió Europea aposta per la praxi i s’allunya del llast academicista que arrossegava des de feia segles. Ara bo i estenent les oportunitats de formació a tort i a dret i potser no tant per imperatius socials, ans de mercat i en funció de dotar-se a si mateixa d’estabilitat social, política i econòmica. Són els requisits bàsics per anar creant un imperi que no faci aigües en quatre dies.
Entre els acords d’intencions convinguts a Lisboa el març del 2000 es compta també amb un seguit d’assoliments que ja comprovareu que demanen una enorme despesa pressupostària per part dels estats europeus. En subratllo el que, entre línies, suposarà l’escolarització obligatòria fins els 18 anys i, encara més, fins els 22 per part del 85% de la població d’aquesta edat.
Més enllà encara, el 19 de juny de 1999, els ministres europeus d’educació es reuneixen a Bolonya per declarar la intenció conjunta de fer convergir els respectius sistemes universitaris bo i atorgant valor programàtic exclussiu als ensenyaments competencials enfront dels contingents intel·lectuals, escurçant les carreres i, en definitiva, transformant les universitats en centres de formació de quadres de comandament tecnològic, polític i econòmic. Les guàrdies pretorianes de l’imperi de la Societat del Coneixement formades a preus públics! Les élites també es formaran a les universitats, però s’hauran de gratar la butxaca, si és que hi tenen interès.
I és justament en aquest punt on entra en joc la Fundació Jaume Bofill i l’estudi que ha aixecat la darrera tempesta mediàtica al nostre país pel que fa a l’àmbit de l’educatiu.
L’interès de l’estudi se centra en el seguiment de l’acompliment dels objectius de Lisboa (2000) en el cas de Catalunya i s’intenta determinar la posició comparativa (el lloc al ranking) pel que fa a assoliments mesurats entre el 2006 i 2007, a tres anys vista del termini de convergència europea.
I de veres, déu n’hi do! Que lluny que estem d’assolir les fites que ens han marcat els nostres alegres polítics! O bé per Lisboa corria el cava i feia molt sol, o bé algú anava de tort o, si de cas, tenim massa mentiders compulsius a la nostra classe política. Quina bojeria! Tal com deia Obèlix: “estan bojos, aquests romans!”
És molt tard, però no vull deixar-ho aquí. Això té molt interès per mi. Continuo aviat. A veure si demà...
Jaume Miquel Carbonell
Jaume Miquel Carbonell
