dissabte, 15 de desembre del 2007

The Programme for International Student Assessment (PISA)

Això cau!


Vistos els resultats de l'informe PISA m'adono que La France també suspèn amb molt pocs punts per damunt d'Espanya. Catalunya, per damunt de la mitjana espanyola, s'acosta a França molt poc per sota.

Aquest informe, com el que ja fa dies va publicar la Fundació Bifill, ha creat molta alrma social i mediàtica, instigada amb tota seguretat pels mateixos governs (sobretot l'espanyol i el català) i la OCDE.

Però, què és en realitat l'informe PISA? Què és l'informe de la fundació Bofill? Per què aquestes preses de temperatura sociològiques generen tanta alarma social? Què i qui hi ha al darrere?

Tot i que em queda acabar d'arrodonir alguns serrells, ja vaig parlar de l'informe Bofiill. És, fonamentalment, un termòmetre que mesura la permanència de l'alumnat al sistema educatiu després dels 16 i dels 18 anys. I aquí, Catalunya suspèn, com suspenen totes les grans metròpolis (Barcelona, París, Marsella, Madrid...) i les seves àrees d'influència. No oblidem que a l'àrea de Barcelona, des de Sitges a Malgrat de Mar, passant per Santa Coloma de Farnés, Vic, Manresa i Igualada, hi viuen uns 5.000.000 de persones. La immigració hi és un fet establert i majoritàriament vivint a precari. No s'han desenvolupat polítiques socials d'habitatge ni hi ha hagut cap intent d'integració. A moltes escoles i instituts el contingent d'alumnat immigrant està superant l'autòcton (Ciutat Vella i el Raval). Si a més a més a tot això hi sumem les bosses de baix nivell socio-cultural (i segurament no pas econòmic) que s'han mantingut en els cinturons industrials de les grans ciutats catalanes (Barcelona, Tarragona, Terrassa, Sabadell...) tenim un contigent d'alumnes que no se senten atrets pel sistema educatiu, ja sigui perquè els manca la necessària motivació familiar per a fer-ho o bé perquè amb 16 anys es poden guanyar quatre calerons per gastar els dissabtes a les discoteques. Aquest és el panorama i la causa del suspens estadístic del'informe Bofill. En lloc de lamentar-se, els governants haurien de veure quin remei hi posen. Per a qui ho vulgui veure, aquí hi ha algunes pistes del que passa a França quan un exercit d'adolescents decideix passar nits en blanc cremant cotxes.

Pel que fa a l'informe PISA, que és el que tants maldecaps porta als governs europeus (també hi ha qui en passa olímpicament, sense immutar-se) i que tant rebombori causa des dels mitjans de comunicació, cal tenir en compte que es tracta dun barem basat en el mesurament de les competències per a la vida que tenen els alumnes de determinades edats. Es fa cada quatre anys. El 2003 avaluava competències lingüístiques i el que s'acaba de presentar avalua fonamentalment competències de l'àrea científica.

Ull amb això de les competències! Aquí hi ha un divorci clar entre ensenyants, governs i legislacions vigents. Els governs europeus, des dels anys setantes que pugnen per rendibilitzar la despesa en educació (Edward Heath, premier britànic 1970-74, paradigma de l'Accountability). I la seva proposta emfasistza el caràcter pràctic del sistema educatiu, el qual asseguren que hauria de conduir sense més ni més al món laboral. Això implica influir per retallar cada vegada més els aspectes del curriculum que no aporten sentit pràctic (música, art, llatí, literatura, filosofia, cultura en general... i fins alguns coneixements de matemàtica superior). També proposen canvis en la metodologia d'ensenyament. Assenyalen que cal ensenyar competències lligades a la vida i al treball enlloc de coneixements. Aquestes propostes ens arriben als nostres dies amb el format de la Declaració de Bolonya (1999), amb la qual, l'escomesa del paradigma de l'Accountability fa l'entrada oficial al nivell universitari europeu. Estem parlant de grans línies de pressupòsits consensuats històricament entre la trentena de països que conformen la OCDE. Òbviament, això ha tingut alts i baixos, compliments i incompliments, estires i arronses i retrobaments o represes del fil. En tot cas l'informe PISA intenta posar les coses al seu lloc segons el pactat, elogiant a uns i cantant la canya als altres. Òbviament, l'informe PISA avalua competències per a la vida i el treball i no pas coneixements acadèmics.

Els ensenyants, per la seva banda, són professionals que han estat formats (si és que ho han estat veritablement o es limitien a repetir esquemes viscuts a la seva vida d'estudiant o universitat, és igual...) en la transmissió de coneixements i avaluació de l'aprenentatge segons el mètode acadèmic, el qual no valora competències, sinó saviesa. La saviesa és un valor molt antic que fonamenta la nostra cultura des del classicisme grec i ens permet veure-hi clar en les nits de boira. Potser la saviesa no fa falta per anar a treballar, però jo juraria que és necessària per desemmascarar la impostura que sempre s'amaga darrera dels tabalots i els cantamanyanes,o almenys per circular per la vida amb una certa dignitat.

El professorat que tenim a europa també és fill del seu temps i actualment a ningú no se li escapa que l'escola no ha de servir només per formar humanísticament els alumnes. Ens hi porta la mateixa revolució tecnològica que vivim, amb demandes cada dia més especialitzades de destreses i habilitats, fins i tot de pensament i de construcció conceptual. No obstant és un fenomen generalitzat que a l'escola no s'avaluïn competències, sinó coneixements o saviesa. D'aquí que quan arriba algú per avaluar competències, els resultats poden arribar a ser desastrosos. I aquest és el cas dels informes PISA i el fet que estats com França, Espanya i els USA el suspenguin, o que l'aprovin països com Findlàndia (immigració zero) o Canadà, llocs on s'han portat a terme reformes profundes del sistema educatiu.

Així doncs, els informes PISA constitueixen una mena d'arma que utilitzen els governs agrupats a la OCDE per fustigar periòdicament els seus propis sistemes educatius. Una manera de dir-los que no ho estan fent bé, que cal canviar per ser més pràctics, que és necessari rendibilitzar els diners que s'inverteixen en educació. ¿I doncs, per què els cal, als goversns, fustigar els propis sistemes educatius? No en tenen prou de canviar-los i santes pasqües?

Canviar un sistema eduactiu no és tant senzill. Aquí hi entra en joc el legislador (el tercer en discòrdia), i aquest sovint treballa de cara a la galeria (un vot és un vot, què carall!). Un exemple: a l'estat espanyol i a la dècada dels noranta es va portar a terme la reforma més dràstica que el sistema educatiu espanyol havia vist en cent-cinquanta anys. La LOGSE (1990) era la primera llei europea d'educació que partia dels pressupòsits de la OCDE i, a més, un banc de proves observat per tot el món. Era una llei que aconseguia un difícil equilibri entre les demanades del mercat laboral (formació per al treball i per a la vida) i el necessari desenvolupament humanístic dels alumnes. La competencialitat dels objectius que es plantejaven va fer aparèixer noves assignatures de l'àmbit tecnològic i científic que, al seu torn, suposaven grans inversions en laboratoris, tallers i personal, així com franges horàries lectives que sovint envaïen espais tradicionals de les àrees més humanístiques, les quals perdien terreny en el currículum. No van trigar gaire a aparèixer associacions professionals descontentes que foren instrumentalitzades políticament enmig de grans rebomboris mediàtics. Això, juntament amb una franca impossibilitat pressupostaria per portar a terme totes les inversions que s'havien de fer per posar en pràctica els aspectes més essencials de la llei, va suposar l'inici del seu fracàs. Amb els anys i els successius canvis de signe del govern de Madrid, sempre atents al tabaleig mediàtic, la LOGSE s'ha anat esllanguint a base de pedaços conciliatoris amb la tradició academicista, interpretacions sesgades que potencien els coneixements (sobretot els humanístics) en detriment de la capacitació competencial i, finalment, substituïda per una altra llei (LOE) que, francament no és ni carn ni peix ni obeeix als plantejaments de la OCDE.

Així ens trobem amb la paradoxa d'uns governants massoquistes que es presenten a Europa defensant canvis educatius sense haver fet dissabte a la casa pròpia. Després que no es queixin si els informes que paguen ells mateixos els treuen els drapets al sol i fan el ridicul per tot el món.

Jaume Dolent

5 comentaris:

família Lloreda - Piñol ha dit...

Hola Jaume soc en Toni Lloreda.
No és la primera vegada que entro al teu bloc però fins ara no havia fet cap comentari....aquest bloc és una caixa plena de saviesa i un model a seguir, quina facilitat d'escriptura!

Gràcies per la extensa explicació sobre el informe PISA, ara ho tenim més clar, el cert és que no és un tema fàcil de entendre, i ens ajuda molt la opinió formada d'un professor que sap de que va el tema.

Crec que ja vaig llençar la pregunta a la llista però de totes formes vull demanar-te aquest favor....... que publiquis les teves opinions sobre un altre tema que ens preocupa molt relacionat amb la educació:

Educació pública o privada?

Com a nous pares que veiem com els nostres fills creixen i en 4 dies estaran immersos en el sistema educatiu de ple i amb el desconeixement que arrosseguem (sobre el sistema educatiu, en general i el de Sentmenat en particular) des de que vàrem deixar d'estudiar, aquesta i altres moltes dubtes ens escalfen i ens fan ballar el cap.

Si ets tant amable de posar una mica de llum a la nostre foscor educativa, t'estarem gratament agraïts.

Apa!!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.

- Daniel

Anònim ha dit...

I seldom leave comments on blog, but I have been to this post which was recommended by my friend, lots of valuable details, thanks again.