The Programme for International Student Assessment (PISA)

Això cau!


Vistos els resultats de l'informe PISA m'adono que La France també suspèn amb molt pocs punts per damunt d'Espanya. Catalunya, per damunt de la mitjana espanyola, s'acosta a França molt poc per sota.

Aquest informe, com el que ja fa dies va publicar la Fundació Bifill, ha creat molta alrma social i mediàtica, instigada amb tota seguretat pels mateixos governs (sobretot l'espanyol i el català) i la OCDE.

Però, què és en realitat l'informe PISA? Què és l'informe de la fundació Bofill? Per què aquestes preses de temperatura sociològiques generen tanta alarma social? Què i qui hi ha al darrere?

Tot i que em queda acabar d'arrodonir alguns serrells, ja vaig parlar de l'informe Bofiill. És, fonamentalment, un termòmetre que mesura la permanència de l'alumnat al sistema educatiu després dels 16 i dels 18 anys. I aquí, Catalunya suspèn, com suspenen totes les grans metròpolis (Barcelona, París, Marsella, Madrid...) i les seves àrees d'influència. No oblidem que a l'àrea de Barcelona, des de Sitges a Malgrat de Mar, passant per Santa Coloma de Farnés, Vic, Manresa i Igualada, hi viuen uns 5.000.000 de persones. La immigració hi és un fet establert i majoritàriament vivint a precari. No s'han desenvolupat polítiques socials d'habitatge ni hi ha hagut cap intent d'integració. A moltes escoles i instituts el contingent d'alumnat immigrant està superant l'autòcton (Ciutat Vella i el Raval). Si a més a més a tot això hi sumem les bosses de baix nivell socio-cultural (i segurament no pas econòmic) que s'han mantingut en els cinturons industrials de les grans ciutats catalanes (Barcelona, Tarragona, Terrassa, Sabadell...) tenim un contigent d'alumnes que no se senten atrets pel sistema educatiu, ja sigui perquè els manca la necessària motivació familiar per a fer-ho o bé perquè amb 16 anys es poden guanyar quatre calerons per gastar els dissabtes a les discoteques. Aquest és el panorama i la causa del suspens estadístic del'informe Bofill. En lloc de lamentar-se, els governants haurien de veure quin remei hi posen. Per a qui ho vulgui veure, aquí hi ha algunes pistes del que passa a França quan un exercit d'adolescents decideix passar nits en blanc cremant cotxes.

Pel que fa a l'informe PISA, que és el que tants maldecaps porta als governs europeus (també hi ha qui en passa olímpicament, sense immutar-se) i que tant rebombori causa des dels mitjans de comunicació, cal tenir en compte que es tracta dun barem basat en el mesurament de les competències per a la vida que tenen els alumnes de determinades edats. Es fa cada quatre anys. El 2003 avaluava competències lingüístiques i el que s'acaba de presentar avalua fonamentalment competències de l'àrea científica.

Ull amb això de les competències! Aquí hi ha un divorci clar entre ensenyants, governs i legislacions vigents. Els governs europeus, des dels anys setantes que pugnen per rendibilitzar la despesa en educació (Edward Heath, premier britànic 1970-74, paradigma de l'Accountability). I la seva proposta emfasistza el caràcter pràctic del sistema educatiu, el qual asseguren que hauria de conduir sense més ni més al món laboral. Això implica influir per retallar cada vegada més els aspectes del curriculum que no aporten sentit pràctic (música, art, llatí, literatura, filosofia, cultura en general... i fins alguns coneixements de matemàtica superior). També proposen canvis en la metodologia d'ensenyament. Assenyalen que cal ensenyar competències lligades a la vida i al treball enlloc de coneixements. Aquestes propostes ens arriben als nostres dies amb el format de la Declaració de Bolonya (1999), amb la qual, l'escomesa del paradigma de l'Accountability fa l'entrada oficial al nivell universitari europeu. Estem parlant de grans línies de pressupòsits consensuats històricament entre la trentena de països que conformen la OCDE. Òbviament, això ha tingut alts i baixos, compliments i incompliments, estires i arronses i retrobaments o represes del fil. En tot cas l'informe PISA intenta posar les coses al seu lloc segons el pactat, elogiant a uns i cantant la canya als altres. Òbviament, l'informe PISA avalua competències per a la vida i el treball i no pas coneixements acadèmics.

Els ensenyants, per la seva banda, són professionals que han estat formats (si és que ho han estat veritablement o es limitien a repetir esquemes viscuts a la seva vida d'estudiant o universitat, és igual...) en la transmissió de coneixements i avaluació de l'aprenentatge segons el mètode acadèmic, el qual no valora competències, sinó saviesa. La saviesa és un valor molt antic que fonamenta la nostra cultura des del classicisme grec i ens permet veure-hi clar en les nits de boira. Potser la saviesa no fa falta per anar a treballar, però jo juraria que és necessària per desemmascarar la impostura que sempre s'amaga darrera dels tabalots i els cantamanyanes,o almenys per circular per la vida amb una certa dignitat.

El professorat que tenim a europa també és fill del seu temps i actualment a ningú no se li escapa que l'escola no ha de servir només per formar humanísticament els alumnes. Ens hi porta la mateixa revolució tecnològica que vivim, amb demandes cada dia més especialitzades de destreses i habilitats, fins i tot de pensament i de construcció conceptual. No obstant és un fenomen generalitzat que a l'escola no s'avaluïn competències, sinó coneixements o saviesa. D'aquí que quan arriba algú per avaluar competències, els resultats poden arribar a ser desastrosos. I aquest és el cas dels informes PISA i el fet que estats com França, Espanya i els USA el suspenguin, o que l'aprovin països com Findlàndia (immigració zero) o Canadà, llocs on s'han portat a terme reformes profundes del sistema educatiu.

Així doncs, els informes PISA constitueixen una mena d'arma que utilitzen els governs agrupats a la OCDE per fustigar periòdicament els seus propis sistemes educatius. Una manera de dir-los que no ho estan fent bé, que cal canviar per ser més pràctics, que és necessari rendibilitzar els diners que s'inverteixen en educació. ¿I doncs, per què els cal, als goversns, fustigar els propis sistemes educatius? No en tenen prou de canviar-los i santes pasqües?

Canviar un sistema eduactiu no és tant senzill. Aquí hi entra en joc el legislador (el tercer en discòrdia), i aquest sovint treballa de cara a la galeria (un vot és un vot, què carall!). Un exemple: a l'estat espanyol i a la dècada dels noranta es va portar a terme la reforma més dràstica que el sistema educatiu espanyol havia vist en cent-cinquanta anys. La LOGSE (1990) era la primera llei europea d'educació que partia dels pressupòsits de la OCDE i, a més, un banc de proves observat per tot el món. Era una llei que aconseguia un difícil equilibri entre les demanades del mercat laboral (formació per al treball i per a la vida) i el necessari desenvolupament humanístic dels alumnes. La competencialitat dels objectius que es plantejaven va fer aparèixer noves assignatures de l'àmbit tecnològic i científic que, al seu torn, suposaven grans inversions en laboratoris, tallers i personal, així com franges horàries lectives que sovint envaïen espais tradicionals de les àrees més humanístiques, les quals perdien terreny en el currículum. No van trigar gaire a aparèixer associacions professionals descontentes que foren instrumentalitzades políticament enmig de grans rebomboris mediàtics. Això, juntament amb una franca impossibilitat pressupostaria per portar a terme totes les inversions que s'havien de fer per posar en pràctica els aspectes més essencials de la llei, va suposar l'inici del seu fracàs. Amb els anys i els successius canvis de signe del govern de Madrid, sempre atents al tabaleig mediàtic, la LOGSE s'ha anat esllanguint a base de pedaços conciliatoris amb la tradició academicista, interpretacions sesgades que potencien els coneixements (sobretot els humanístics) en detriment de la capacitació competencial i, finalment, substituïda per una altra llei (LOE) que, francament no és ni carn ni peix ni obeeix als plantejaments de la OCDE.

Així ens trobem amb la paradoxa d'uns governants massoquistes que es presenten a Europa defensant canvis educatius sense haver fet dissabte a la casa pròpia. Després que no es queixin si els informes que paguen ells mateixos els treuen els drapets al sol i fan el ridicul per tot el món.

Jaume Dolent

L'informe de la Fundació Bofill

Avui us faig a mans l’hipervincle cap al resum de l’informe de la Fundació Jaume Bofill sobre “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” que aquests dies ha aixecat tanta polseguera mediàtica:

www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_%20de_premsa.pdf

Podreu comprovar que aquest estudi no ha abordat cap anàlisi de rendiments escolars, tal com s’ha pretès des dels mitjans de comunicació. Per tant: falsa alarma i embolica que fa fort! (els periodistes d’aquest país són l’hòstia!)

L’estudi s’ha centrat en la recerca d’indicadors que situessin la posició de Catalunya en una escala europea segons la despesa pública en educació, les taxes d’escolarització i graduació i formació al llarg de la vida. El fet que es conclogui que Catalunya “suspèn” de llarg en tots aquests punts no ha de pressuposar que els alumnes “actius” en el sistema estiguin rebent una educació de mala qualitat, ni mostrin baix rendiment. Simplement això no ha estat objecte d’anàlisi.

La prestigiosa Fundació Jaume Bofill és un referent nacional com a actor social i té com a objectiu principal “ocupar-se de promoure iniciatives que facilitin el coneixement de la nostra societat i que impulsin realitzacions que contribueixin al seu millorament a través de la supressió de les desigualtats de tota mena existents entre les persones, entre els grups i entre els pobles i de l'extensió de l'educació i de la cultura en el sentit ampli a tots aquells que per les circumstàncies socials se'n troben més mancats”.

El 17 de febrer de 1992, a Maastricht (un tractat cabdal en la penúltima empenta d’unificació europea) es van signar acords de convergència que incloïen una qüestió tant fonamental com l’educació. Els pressupòsits eren que els sistemes educatius europeus havien d’assemblar-se cada cop més entre ells. No és estrany, això ja ho havia previst Napoleó ara farà dos-cents anys! I és que encara ningú no ha superat el sentit d’estat que tenia el Rabassut de Còrsega.

Una altra de les preocupacions subjacents als temes educatius del Tractat de Maastricht gira a l’esquerra malgrat la diversitat de colors polítics als governs implicats. En la tradició europea de postguerra més genuïna, l’estat del benestar és un valor indiscutible (i segurament un motor de mercat alhora). Es veu necessari estendre l’educació secundària i superior a totes les capes socials. Per exemple alguns governs europeus, entre ells l’Espanyol, el 1992 ja tenen en marxa projectes legislatius en aquest sentit (LOGSE). Estem parlant de COMPRENSIVITAT, és a dir, d’un procés d’integració en el sistema educatiu (i capacitació) de tota la població menor de 16 anys sigui quina sigui la seva procedència social, ètnica, econòmica o intel·lectual. És molt important subratllar aquest darrer terme perquè és el que marcarà veritablement el sentit progressiu de les reformes educatives que Europa està portant a terme des de tombants de segle. En aquest marc i des del neoliberalisme de tall europeu és molt fàcil de veure un gran mercat laboral saborós, ple de bons tècnics i treballadors experts i ben formats que, al seu torn, també actuen com a consumidors massius. El fet que un estudiant amb síndrome de Down creixi i es formi perfectament integrat en el seu barri, assistint a la mateixa escola que els companys d’escala o de carrer ja és més complicat d’entendre per a qui li requi gastar-se els calerons en minúcies que no donen vots.

Amb aquest “estat de l’art”, és al març de 2000 que els governs europeus tornen a donar un altre quart de volta a la femella. El Consell Europeu defineix, a Lisboa, un seguit d’objectius educatius que caldrà que tota la Unió assoleixi abans de 2010.

Per primer cop es parla de primar els continguts competencials enfront dels coneixements. Per exemple, no és tant important ensenyar la manera de fer una integral com que s’aprengui a trobar les eines, els mitjans i els camins per resoldre un problema real i complex on el càlcul infinitessimal hi tingui un paper essencial. És obvi que la Unió Europea aposta per la praxi i s’allunya del llast academicista que arrossegava des de feia segles. Ara bo i estenent les oportunitats de formació a tort i a dret i potser no tant per imperatius socials, ans de mercat i en funció de dotar-se a si mateixa d’estabilitat social, política i econòmica. Són els requisits bàsics per anar creant un imperi que no faci aigües en quatre dies.

Entre els acords d’intencions convinguts a Lisboa el març del 2000 es compta també amb un seguit d’assoliments que ja comprovareu que demanen una enorme despesa pressupostària per part dels estats europeus. En subratllo el que, entre línies, suposarà l’escolarització obligatòria fins els 18 anys i, encara més, fins els 22 per part del 85% de la població d’aquesta edat.

Més enllà encara, el 19 de juny de 1999, els ministres europeus d’educació es reuneixen a Bolonya per declarar la intenció conjunta de fer convergir els respectius sistemes universitaris bo i atorgant valor programàtic exclussiu als ensenyaments competencials enfront dels contingents intel·lectuals, escurçant les carreres i, en definitiva, transformant les universitats en centres de formació de quadres de comandament tecnològic, polític i econòmic. Les guàrdies pretorianes de l’imperi de la Societat del Coneixement formades a preus públics! Les élites també es formaran a les universitats, però s’hauran de gratar la butxaca, si és que hi tenen interès.

I és justament en aquest punt on entra en joc la Fundació Jaume Bofill i l’estudi que ha aixecat la darrera tempesta mediàtica al nostre país pel que fa a l’àmbit de l’educatiu.

L’interès de l’estudi se centra en el seguiment de l’acompliment dels objectius de Lisboa (2000) en el cas de Catalunya i s’intenta determinar la posició comparativa (el lloc al ranking) pel que fa a assoliments mesurats entre el 2006 i 2007, a tres anys vista del termini de convergència europea.

I de veres, déu n’hi do! Que lluny que estem d’assolir les fites que ens han marcat els nostres alegres polítics! O bé per Lisboa corria el cava i feia molt sol, o bé algú anava de tort o, si de cas, tenim massa mentiders compulsius a la nostra classe política. Quina bojeria! Tal com deia Obèlix: “estan bojos, aquests romans!”

És molt tard, però no vull deixar-ho aquí. Això té molt interès per mi. Continuo aviat. A veure si demà...

Jaume Miquel Carbonell

Homenatge a un Bitxo

Avui toca Ronsard, ves per on! Probablement el fundador de “la Plèiade” o el mestre d’obediència deguda que la va representar. Malgrat ser un refotut nacionalista francès -fundacional del tot!- crec que li devem un respecte exquisit per la gosadia i la clarividència que va tenir en traslladar (i triomfar en l’intent) els models clàssics hel·lenístics a un Occident tímid, que tot just acabava de sortir del foc que havien suposat els prejudicis medievals, i bo i emmascarant-se en les brases que van arribar a ser les lluites de religió del segle XVI.

Sense voler ser més explícit en tot plegat, perquè em costaria moltes hores poder convèncer l’audiència, us transcric en francès de l’època (i mireu si n’eren d’avançats, i hàbils, aquests gavatxos!, amb la gramàtica) una oda que em té corprès des de molt petit. Hi destaco el pont que Ronsard ens proposa des de les bases de l’amor cortès (plenament cavalleresc, nedieval) fins al deslliurament del gènere femení sense obviar, però, una de les limitacions humanes més preocupants: la mort, que ens afecta a tots de manera determinant i absoluta.

Un esperó per a totes les dones lliures, doncs. I a les que ho vulguin ser.

Petons.

[A Cassandre]

Mignonne, allons voir si la rose

Qui ce matin avoit desclose

Sa robe de pourpre au Soleil,

A point perdu ceste vesprée

Les plis de sa robe pourprée,

Et son teint au vostre pareil.

Las ! voyez comme en peu d'espace,

Mignonne, elle a dessus la place

Las ! las ses beautez laissé cheoir !

Ô vrayment marastre Nature,

Puis qu'une telle fleur ne dure

Que du matin jusques au soir !

Donc, si vous me croyez, mignonne,

Tandis que vostre âge fleuronne

En sa plus verte nouveauté,

Cueillez, cueillez vostre jeunesse :

Comme à ceste fleur la vieillesse

Fera ternir vostre beauté.

Pierre de Ronsard

A la merda, amb el Castell

Ja ho sospitava, però acabo de trobar això,en referència al llinatge dels Sentmenat, a l'Arxiu Nacional de Catalunya

... i el 1701 Felip V afegí la grandesa d'Espanya, també com a agraïment als serveis realitzats en el canvi a la nova dinastia. L'any 1730, després d'un llarg plet, obtingueren la baronia de Santa Pau...

http://cultura.gencat.net/anc/FitxaFons.asp?CodiFons=167&Codi_Arxiu=1

Colla de botiflers, aquesta banda de lladres de camí ral...!

Quina vergonya que m'ha fet endevinar un bon grapat de sentmenatencs -obligats per força, a servir el seu senyor-porc- embestint i matant barcelonins exhausts, famolencs resistents i heròics que defensaven amb el seu últim alè la Citutat Comptal a les ordres de Villarroel, al costat de Casanoves.... aquella matinada de l'11 de setembre de 1714.

Jo no vull ser més sentmenatenc. Renego d'aquest passat de traïció a la meva pàtria, tot i que entenc els motius d'obediència deguda que debien portar els meus avantpassats a combatre les llibertats de Catalunya.

... I el Castell, que l'ensorrin, o potser millor, que el deixin tal com està a veure si cau per si sol o s'aguanta 600 anys més per més vergonya de tots nosaltres i els nostres descendents.


"Cornuts i pagar el beure".

Aquest "gang" (de "gangsters") no en va tenir prou de passar-se a l'enemic i d'obligar-nos-hi a tots. Van fotre el camp a viure a Sarrià i van anar deixant que l'edifici anés malmetent-se amb el pas dels anys. Ara, no solament no hi han tingut cap mirament, sinó que ens han regalat una andròmina ruïnosa a canvi d'omplir-se les butxaques amb una urbanització que ha destrossat un dels paratges més bells del terme.

I ara pretenen que ens traguem els calers de la butxaca per arreglar la hisenda i fer-hi no sé quantes coses maques d'aquelles que fan patxoca i ens posen al mateix nivell cultural dels Idiotes Sense Fronteres. Sincerament, jo ventilaria els quartos en santitat, o en investigació sobre l'envelliment. Així els sentmenatencs podríem viure molts anys per purgar massoquistament el greuge que els nostres senyors jurisdiccionals van causar al país. I no val a dir que els diners els posa la Diputació... o algun organisme superior, perquè es tracta de diners públics. Diners de tots. I els plebeus no hem de pagar doblement el jou que durant segles ens ha imposat aquesta família d'escanya-pobres.

No fa ni dues hores que acabo de parlar amb un amic que ha de pagar 4.000 euros per un traspàs patrimonial i per culpa dels censos del Marquès. És això possible? Es veritat, Gemma? Quina merda! I continuen demanant-nos que paguem la restauració del Castell? Però què collons s'han pensat? És que encara creuen que som un ramat d'anyells que posem submisament el coll dins el llibant per deixar-nos penjar educadament?

No sé com està la qüestió i em temo que al final justos i pecadors pactaran la solució de més escarni per a tots plegats, però ja m'imagino turistes d'arreu del país preguntant-nos per la restauració de les masmorres, o la del llit on el senyor es passava per la pedra i estrenava les núvies sentmenatenques. Ja sabeu què passa a Sant Pol, oi? , "Sant Pol, quina hora és?" A sentmenat ens demanaran PEL COLOR DE LA NOSTRA SANG (blava?) i se'n fotran de tots nosaltres.

Apa! Avui aneu ben servits!

SENTMENAT: MERDA ALS BOSCOS

Ho comenta tothom o, si més no, la gent a qui li agrada gaudir del nostre bosc, que som més o menys la majoria. Caminaires, excursionistes, passejadors i caminants solitaris coincideixen darrerament que els boscos de Sentmenat són un autèntic Sant Llàtzer. Sembla mentida que en una època on les administracions ja han posat tots els mitjans a l’abast del ciutadà per tal que sigui fàcil i còmode desfer-se discreta i cívicament de la porqueria, encara quedin persones humanes entossudides a deixar el seu rastre de pura xena per allà on passen... o allà on van a fer destrosses.
Passejar tranquil·lament pel camí de Montllor, pel Pla de Coloma o per la Carena (de mestral a garbí) està començant a deixar de ser un goig per convertir-se en un suplici per als ulls més encegats. I no parlem d’altres indrets tant o més emblemàtics com els diversos camins, senders i corriols que porten a Guanta, Font de Bou, font del Gurri, Torre Roja, Pla de les Absoltes, Cam Mas o Can Gibert
En els temps que corren ja sembla mentida que algú sigui capaç d’abandonar al bosc un envàs de plàstic o de paper, alumini laminat o una llauna de refresc; però un frigorífic, una rentadora, les runes de la cuina o el bany recentment reformats, ja ultrapassen el límit del patetisme. Vivim en un dels darrers reductes naturals de la gran urbs, som conscients que perilla la bellesa del territori que ens han llegat els nostres avantpassats i estem amatents a qualsevol dels desastres urbanístics que ens regalen massa sovint especuladors i administracions, però de vegades no sabem ni endur-nos a casa una simple burilla, el paper d’embolicar l’esmorzar o el vàter que ens hem emportat distretament al bosc mentre els paletes ens reformaven la “toilette”. Ja està bé!
Una colla de Sentmenatencs, farts de veure tanta deixalla fora del lloc que li correspon, ens hem aplegat al voltant d’un únic objectiu: conscienciar-nos i conscienciar els nostres vilatans que el patrimoni natural no pot ser el “campi qui pugui”. La merda, cap a casa, i de casa als contenidors o a la deixalleria. El bosc i tots els entorns naturals de Sentmenat han de romandre nets per oferir-nos-els i oferir-los a visitants en un estat intacte que incentivi el goig i el plaer del contacte amb la natura.

Arran d’aquesta trobada de gent sensible i a través de la Llista de Sentmenat, (SENTMENAT.COM), l’Alba Cruells ha aconseguit somoure les soques adormides d’una companyia de voluntaris (llistaires) disposats a fer el que calgui per posar remei al desori i lletjor que pateixen les nostres masses forestals. Amb la seva empenta, il·lusió i estratègies de convenciment adhoc ha aconseguit mobilitzar un batalló, i fins un regiment de persones viculades a associacions com la Societat Coral, els GEPS, l’estament educatiu i fins i tot la col·laboració entusiasta de l’ajuntament.

Una campanya és una campanya, i aquesta promet perquè a cap sentmenatenc se li escapa que si mantenim els boscos nets no solament millorarem en qualitat de vida, sinó que ens sentirem millor i serem més feliços. Per tant és fàcil que els seus efectes ja s’hagin començat a notar des que fa aproximadament quinze dies l’Alba iniciava els seus envits ecològics a la llista de Sentmenat. Ara, però, resta la seva posada en escena i el llançament a tota la població (els que “miren” Internet, els que prenen “xarrupets” a la fresca i els que miren la tele). Sí senyors! Per al dia 30 de setembre hi ha convocada una gran sortida al bosc, que esperem que sigui multitudinària, per fer dissabte: recollir tot el que es pugui recollir, netejar fins a fer que tot brilli i marcar allò que necessiti altres forces més potents (màquines, grues...) per ser retirat per l’ajuntament.

Doncs el projecte ja és en marxa i ja s’hi ha implicat un munt de gent. Ara, però, cal organitzar-ho tot plegat i ens caldran esforços, idees, propostes i visions. Per això dilluns vinent, dia 16 a les 9 del vespre, tothom està convidat a la primera reunió del grup (encara no tenim nom) . Ens trobarem al Salonet de la Societat Coral i hi esteu tots convidats.

Trobareu tota la informació a www.sentmenat.com/boscosnets

Fins dilluns!

No ens en fotrem pas!

Ja em perdonareu que en aquesta temporada de comicis us etzibi continuament arengues sobre l’estat del totxo. Copremc que us sentiu avorrits amb les meves proclames i que, en canvi, calli sobre altres temes que poden semblar de més actualitat, o més necessaris. Però no. Cada dia que passa se’m fa més evident que en aquestes municipals ens hi estem jugant el territori i la identitat. Els que m’heu anat seguit ja sabeu perquè ho dic, als novells us remeto al curt historial d’aquesta bitàcola. “Serem o no serem” depenent de la configuració urbanística que acabi triomfant a les eleccions del 27 de maig. L’educació, la sanitat, el trànsit i la resta de serveis dependran exclusivament de les ganes de fer, de les voluntats magres i de les obligacions legals, però dubto molt que ho facin des de la il·lusió, l’altruisme o l’esperit de servei. Sóc pessimista, ja ho veieu. No ens en fotrem pas!
A cals convergents tot és alegria. Ens prometen 15.000 habitants d’aquí a pocs dies i “es queden tan panxos”. És com condemnar-nos a la dissolució de Sentmenat per decret i a un futur immediat incontrolable, car, abusiu i asfixiant. Mare de Déu, quin desori!
A cals socialistes hem assistit a una batalla soterrada que just ha explotat fa quatre dies i sembla que algun mitjà de comunicació hi ha volgut veure una escaramussa de “totxo va i totxo ve”. Ara tot sembla indicar que mana en Bustos. Ep! Jo em pregunto: hi ha contrapartides, i de caire urbanístic?
Justament aquests dies hem rebut el primer avenç programàtic dels socialistes. Diuen literalment, al punt 3: “Desarollaremos el Plan General de 1998 como fomento del equilibrio sostenible del municipio, sin crear nuevas zonas urbanizables” (us ho transcric en la llegua que fan servir per tal que els entengui tothom, doncs ja sabeu que els catalans emprem un dialecte ocult i malintencionat, incomprensible per als foranis). Només advertir-los que estan discriminant la comunitat russòfona i altres minories orientals i africanes afincades a Sentmenat. Que no s’han llegit la carta universal dels drets humans? Déu meu Senyor!
A mi ja m’agrada que em diguin que “només desenvoluparan el Pla general de 1998”. Com a mínim, i això ja ha quedat clar en molts fòrums de la vila, és el més decent que es pot prometre a aquestes alçades de la vida. El Pla General de 1998, a tot estirar, no pot reportar-nos més que uns deu o onze mil habitants (i depenent de les ganes que hi posi la regidoria d’urbanisme). Per arribar als 15.000 que ens promet Convergència cal entrenar-se amb vilesa, és a dir: obrir el Pla i deixar campar lliurement especuladors, marxants i altra gent de mal viure, i els sentmenatencs tots presentant les retranques “a toc de pito”.
Però, en contra, val a dir que amb els “sociates” ja hi estem acostumats, a promeses incomplertes. Per exemple, la urbanització de la zona del Castell no esta prevista en el Pla General de 1998 (?)... i s’hi està construint...
No sé... és tard i tinc son. Ah! Si aquests dies visiteu la pàgina dels convergent i veieu alguna cosa que no us quadra del tot, no us preocupeu: no m’he canviat de camisa. Simplement vaig topar-me amb tota la llista sencera de CiU penjant cartells de la Núria... i allò sí que era una autèntica festa a la qual no em vaig reprimir gens per afegir-m’hi. Ja sabeu que amb els meus amics m’uneix una amistat sincera, malgrat les diferències de pensament i comptant amb un gran sentit de l’humor compartit... i que no ens falti!

Jaume Dolent

I el Pla General, què?

Darrerament no paro de sorprendre’m del desvergonyiment amb què determinades faccions polítiques de la vila volen fer-nos combregar amb rodes de molins com si fossin hòsties consagrades.
Si es llegeix més avall, en aquest blog, es pot comprovar que una de les coses que més m’angoixen és el creixement desorbitat de Sentmenat arran de l’expansió de la taca d’oli que han suposat els darrers envits especulatius. Ja vaig insinuar que si no estem amatents, no solament ens destrossaran el poble, sinó que el convertiran en una petita ciutat dormitori erma de relacions interpersonals i desvestida dels continguts identitaris que ens han estat definint com a vila durant tot el segle XX. Encara més, 15000 habitants ens diluiran en el tedi sub-urbà, estèril, empobrint encara més les expectatives de reorganitzar-nos com a comunitat a partir de l’amalgama d’aportacions de nats i estranys, cosa que va funcionar durant tot el segle passat bo i renovant periòdica i constantment un poble, un esperit col·lectiu, una identitat de la que tots ens sentim orgullosos
De fet, el gran “quid” de la qüestió dels propers comicis és el tema urbanístic. I els ciutadans hi hauríem de parar més atenció perquè ara va de veres. Sincerament no crec que a cap polític intel·ligent de la vila se li hagi acudit (per bé o per mal) que hi haguessin altres prioritats, diguem-ne... més peremptòries. És molt clar que depenent de com s’enfoqui l’urbanisme tots els altres serveis en quedaran afectats, si més no per la desídia o la voluntat, la covardia o l’acció decidida, les ganes de viure o de deixar-se arrossegar lentament cap als braços de Morfeu... a canvi de quatre calerons i algun migrat servei extraordinari si és que arriba algun dia. Un plat de macarrons.
Sembla mentida, però hores d’ara, i a les portes de la campanya electoral, cap formació política de la vila no ha estat capaç de dir-nos clarament què volen fer amb l’urbanisme; què és exactament el que pretenen fer amb el Pla General; de quina manera pensen executar les zones urbanitzables que queden pendents; si volen tornar a obrir el pla per complaure constructores i especuladors; si volen enterrar definitivament Sentmenat a l’infern del suburbi més septentrional de Barcelona. M’imagino que es tracta d’un tema que ja els crema prou a les mans i mentrestant ens entretenen amb dispensaris, col·legis, vials, esplais, residències..., que ni ells mateixos saben si podran dur a terme segons les posicions que prenguin al respecte de l’urbanisme, o que l’almoina pidolada als magnats sigui suficient, o que s’acabin fotent un embolic que ens porti a ser l’estació de metro més visitada per xoriços, putes (amb perdó) i roda-mons de la gran ciutat. I que consti que no tinc res en contra d’aquests gremis urbans tret del dia que em van robar la cartera (he de dir, a favor d’ells, que ho van fer amb gràcia, i això és sempre d’agrair).
En aquests moments només disposo de dos fulletons pre-electorals que han arribat a la bústia de casa: CiU i ERC. Mentre espero què hi diuen el PSC, IC-IUA i el PP (a veure si s’apressen a formular els seus desitjos, que n’estic delerós) només puc avaluar com a bastant sensata, però massa difuminada, la proposta d’ERC: Revisarem el Pla General, consensuant les possibles errades amb la gent afectada. Farem un estudi sobre alçades i edificabilitat de construccions existents, donant alternatives per a no malmetre més sòl. Buscarem un creixement més equilibrat pel bon desenvolupament del poble. Si no s’ha d’obrir el Pla General, doncs bé! No sé exactament què significa “revisar”, però si es tractés de resoldre possibles injustícies o greuges i això no signifiqués obrir més l’aixeta, doncs també em semblaria bé. El tema de les alçades, no el tinc tant clar, a no sé que tingui relació amb el punt anterior i, pel que fa al “creixement equilibrat”, cal que m’expliquin quin model i com. Sinó, no entenc res de res. També caldria que es definissin sobre les zones previstes que encara queden per urbanitzar al Pla general. És crucial que especifiquin les seves intencions al respecte, ja que depenent del model que es triï (i de la voluntat que s’hi esmerci), això pot significar de dos mil a quatre mil habitants més per Sentmenat.
La proposta de convergència, en canvi, em sembla bastant més preocupant. En el seu fulletó pre-electoral ja ens avisen que Sentmenat tindrà 15.000 habitants d’aquí a poc temps. I a més, ho diuen d’una manera que sembla que no ens hagi de sorprendre gens ni mica. Jo m’he cagat les calces! Tinc entès que amb les possibilitats de l’actual pla en vigor és difícil que en els propers 5 anys arribem a ser 11.000 (Can Vilà, can Peric, Can plau Nord, El Castell...). Com és possible que Convergència ens digui que no tardarem gens a ser 15.000? És que s’han proposat fer blocs de pisos de 10 alçades? O potser compten a “obrir l’aixeta” des del primer dia que governin, per tal de donar màniga ample a especuladors i debastadors del territori? Ostres! No m’agradaria gens pensar que els bons amics convergents de Sentmenat hagin embogit de cop i volta, i que s’hagin transformat en una colla de descerebrats que es vendran el poble per un plat de macarrons... o pel seu pes en or (tant hi fa). De totes maneres, i si ja no fos possible aturar res... només em resta pregar-los que en aquest curt període de temps en què se suposa que duplicarem la població siguin capaços de fer-ho d’una manera digna, és a dir, que els serveis s’avancin al creixement (escoles, instituts, sanitat, trànsit, serveis ciutadans, cultura, esports...). Una darrera qüestió personal: em sembla tot un despropòsit que Sentmenat hagi de tenir 15.000 habitants. És simplement de jutjat de guàrdia i amb sol·licitud de pena de 10 anys de galeres. Quines males expectatives que ens ofereixen. Quina merda!
Mentrestant, res més a l’horitzó, tret de dues bitàcoles simpàtiques que us deixo apuntades al marge sota l’etiqueta de “llocs interessants” i... que aprofiti!