IDEES PER A L'URBANISME A SENTMENAT

Una de les coses que més em preocupen és el creixement de Sentmenat, que considero notablement desmesurat i bàsicament descompensat respecte dels serveis necessaris que li han de donar suport. D’una banda penso que no és sostenible, des de cap punt de vista, transformar-nos en una vila-dormitori que va diluint lànguidament la seva personalitat històrica entre una massa de ciutadans nou vinguts que només esmorzen, sopen i dormen al poble (i no sempre totes tres coses), però que fan vida (treball, compres, lleure...) a altres indrets de la zona metropolitana de Barcelona. Amb això, crec que Sentmenat està perdent essència. I no solament pel simple fet que els que participen a la vida cultural del poble són cada vegada menys, i més grans, sinó perquè amb aquest estat de coses també ens estem perdent les aportacions d’aquests nous sentmenatencs que podrien revitalitzar la manera de fer veïnatge en un intercanvi fructífer. Tret d’un parell de barris, Sentmenat ja no és el que era. Ja no ens coneixem ningú, ni ens saludem pel carrer, ni tant sols quan ens trobem a la Festa Major, Sant Jordi... De vegades em dóna més la impressió de viure en un barri de la gran ciutat que no pas al poblet que jo coneixia. D’altra banda, sóc conscient que la dinàmica de trompades demogràfiques i urbanístiques que ha rebut tradicionalment el territori on s’inscriu Sentmenat (regió metropolitana de Barcelona) no donen per gaires esperances. És molt probable que d’aquí a vint anys la nostra vila hagi estat definitivament engolida per la gran urbs. Hi ha fenòmens que no es poden aturar fàcilment perquè la seva gestió ultrapassa els àmbits de decisió municipal. Malgrat tot, crec que tenim l’obligació moral de preveure’ls i actuar de manera que aquests “tsunamis” transcorrin amb la mínima agressivitat possible contra la manera sentmenatenca d’entendre la vida i se’n preservin tots els elements que es puguin salvar, bonament, del desastre. És cert que Sentmenat gaudeix d’un territori perfectament organitzat en unitats de planificació ben determinades, les quals han estat programades i reprogramades, consensuades i aprovades pels diversos governs municipals democràtics de la vila. Això és llei i convé tenir-ho molt en compte perquè no atorgar-hi valor moral equival a dimitir del sistema que regula la nostra convivència com a ciutadans. També és cert que estem immersos en una societat de consum regulada per les lleis del mercat, si bé atenuades per una legislació local, autonòmica, estatal i europea, les quals poden permetre un ventall de liberalitat segons qui governi en cadascun d’aquests àmbits de decisió. Però hi ha una certesa que tampoc podem oblidar: en el nostre món tot té un valor de compra. Tot es pot vendre. És legítim, doncs, que qui té un terreny vulgui treure’n el major profit i especular-hi. Això no ho podem discutir. Ara bé, el que sí que pot fer el nostre Ajuntament és controlar adequadament ambdós paràmetres (expansió urbanística i mercat) per tal que l’impacte del creixement sigui mínim i, en tot cas, es pugui sostenir una evolució de la vila perfectament vertebrada al voltant de la seva idiosincràsia on també hi càpiguen les aportacions personals i culturals dels nou vinguts. Jo penso que fins ara aquest control no s’ha exercit i en tenim la prova evident en el fet que l’expansió urbanística de Sentmenat no ha vingut mai acompanyada dels corresponents serveis com la sanitat, ensenyament, transport, serveis socials, cultura... els quals sempre han anat a remolc, molt per darrera. Aquest fenomen és bàsicament desvertebrador i ens acabarà abocant a la conformació d’un poble-dormitori sense vida social i sense personalitat. Al voltant de tot això hi ha dos punts que m’agradaria proposar i que algú recollís. Es tractaria d’actuar en dos fronts que es complementen: en primer lloc caldria establir una moratòria en el desenvolupament de les diverses zones urbanitzables que encara queden per construir i en segon lloc arribar a un compromís polític de no revisar a l’alça el pla urbanístic actual. Pel que fa al segon front (no revisió a l’alça del pla) crec que més o menys tothom pot estar-hi d’acord. És segur que a aquestes alçades a ningú li agradaria veure urbanitzacions a Guanta, a la Torre Roja o a qualsevol dels bells paratges del municipi. Però la declaració d’una moratòria pel que fa al sòl que encara queda urbanitzable ja és una cosa més complicada degut al fet que aquí hi entren en joc interessos legítims de ciutadans. No obstant, amb la moratòria no es tractaria en cap cas de negar aquestes legítimes expectatives, sinó d’ajornar-les en funció d’un pla que tingués en compte factors socials, culturals i de serveis que fossin capaços de vertebrar la societat sentmenatenca, preservar els seus valors històrics i la seva personalitat en un trajecte evolutiu on s’hi anessin integrant les aportacions foranes de manera natural. Per acabar, és cert que aquesta proposta de moratòria té un punt fosc. Sempre hem sentit a dir que els municipis no tenen diners per emprendre tot sols la construcció de determinats serveis (sobretot els sanitaris, culturals, educatius i viaris) i , posem per exemple, que per construir un dispensari, o un vial necessari, cal desenvolupar una zona urbanitzable i jugar amb l’aprofitament mig per tal de finançar-ne les obres. Així aconseguim sempre l’efecte “remolc” dels serveis respecte de les actuacions urbanístiques Sembla que això és així al nostre país (?), però us puc ben jurar que a altres indrets que he conegut a l’Estat Espanyol passa tot el contrari. Els diners arriben sense anar acompanyats d’especulació. ¿Què cal canviar i a quin nivell administratiu per tal de donar un tomb a aquesta dinàmica que acabarà portant-nos a la desaparició del Sentmenat que estimem? Què us sembla?